LIMIT DE ROCHE, EL

Un colom gris xiscla espantat. Voleia pel sostre enganyós de la Gare. S?estimba contra els vidres, pures geometries celestes. Només són vidres, i al darrere un cel gris, prometedor. Ressona estrident la locomotora que arriba a l?estació d?Austerlitz?

D?aquesta manera, Marina, fugint d?un present buit a una Barcelona vençuda, comença la recerca de la seva germana per un París gris, fred i cansat, en plena postguerra. Abandona l?estació i mentre camina per la ciutat també recorre el seu passat. Els carrers i els ponts són testimoni d?històries crues com la seva, que s?ignoren, conviuen, s?encreuen i es busquen.

Amb aquesta segona magnífica novel·la, Judit Pujadó ens torna a submergir en un món on les relacions humanes i la memòria són un tot. On es fa evident el fràgil equilibri entre l?amor i la necessitat de l?escalfor dels que ens estimen, encara que aquest amor ens pugui arribar a fer molt mal. Com diu la teoria, el «límit de Roche» és la distància mínima que mantenen dos cossos, un punt d?equilibri imprescindible, una harmonia que no es pot sobrepassar, si no, la mateixa atracció els destrueix.