DE SOLDAT DE LA REPUBLICA A PRESONER DE FRANCO

L'obra és l'aplec, ordenat pels fills, dels quaderns que va escriure Farrés a les diverses presons i camps de concentració on va estar internat en el període del 1938 al 1942, destacant el període del convent de San Marcos de León i de la presó de Terol. Sense ser acusat de cap delicte de sang ni haver tingut cap càrrec polític, simplement per la ideologia i per lluitar defensant el govern legal, fou represaliat durant la dura venjança del franquisme contra els vençuts. La seva prosa, directa i viva, neta i àgil, amb una prodigiosa fidelitat pels detalls, que recorda vívidament i transcriu amb detall, ens ofereix un retaule acurat i molt descriptiu de les pèssimes condicions de vida dels gairebé tres centenars de milers de presoners que, durant la guerra i la postguerra, llarga, foren castigats pel franquisme. L'obra no conté descripcions de la seva ideologia ni comentaris polítics del moment, sinó que es limita, i aquest és un mèrit per a la força del relat, les vivències d'un de tants dels milers d'anònims presoners del franquisme. Potser, ultra el valor exemplar del testimoni, un dels alts valors del document autobiogràfic és constituir un relat de la vida interior als camps de concentració, dels quals no hi ha gaire testimonis escrits que s'hagin preservat davant els més habituals de presons i penals. Els camps de concentració, una memòria esvaïda a la societat actual, foren el destí de molts militants, voluntaris, soldats, reclutats forçadament, etc., on no només se'ls classificava per conèixer les anomenades "responsabilitats", sinó també un espai en el qual el vençut havia d'aprendre immediatament la seva posició futura que havia de ser: silenci social, obediència pública absoluta a les noves autoritats i renúncia als ideals pels quals lluità.