QUAN L'INFERN SIGUI ATIAT

La violència entre dues comunitats que comparteixen una mateixa terra ve de lluny. Probablement quasi ningú recorda des de quan ni fins i tot el primer perquè. És atiada per fonamentalismes dels dos costats, gestionada per cabdills sense ànima i regida pel menyspreu envers l'ésser humà. Gent d'origen comú, de trets antropomòrfics semblants, que viu en una terra similar, es baralla buscant l'anihilació de l'altre. Fins al final. Amb totes les seves conseqüències. Enmig d'aquest odi irrespirable, quin paper hi pot jugar la història particular de dos joves? I si resulta que aquesta parella són també instruments de mort? Hi cap l'aventura personal, l'entesa més enllà dels pobles separats? El títol és un fragment d'una frase de l'Alcorà que és aplicable als individus de dos pobles que malden per destruir-se. Simetries col·lectives enfrontades que a escala individual condueixen a la incomunicació, al monòleg no sempre escoltat, a la soledat, a la desesperació: "Quan s'apleguin les feres, que es pregunti a les víctimes el pecat que va causar el seu assassinat. Quan l'infern sigui atiat, quan s'apropi el Paradís, tota ànima sabrà el que pot presentar a l'Altíssim".